Els versos volaran?
El poeta deixa reposar
la ploma,
la veu
i el llibre,
i alça un esguard silent d’infinits dins el mirall.
El temps
no és propens
ni a la paraula viva
ni a la vida.
De fet, només passen remors de mort, rere la joia perenne dels últims mots.
Sent segur el plor d’altri;
creu naturalment en l’ànima.
El jardí creat pels humans davant seu li fa venir calfreds de guerra.
Tot esclata en un escenari incorruptible,
i el veí feixista,
ho sap,
vol un paisatge com pertoca, de nova planta, arbitrari i fal·laç.
Artificial, s’hi diu a poc a poc, en un embat tèrbol i obscur.

Qui escriu versos a ningú encara no sap ben bé si ha perdut cap combat perquè va fer volar els poemes d’hora o,
per contra,
massa tard;
no coneix si la pèrdua ha estat per mancança d’artilleria o
excés de passió;
no s’imagina el desenllaç,
el destí ni l’aterratge enllà.
Tanmateix, coneix a la perfecció que la paràbola no ha arribat enlloc, fins ara, damunt la taula.
És
per
això
que
Tot
sembla travessar el vent subtil del migjorn amb la devastació sòlida del somni de sempre?
alta.
Mai no escric per tu, nit. Però et visc, tan
Un dia qualsevol de juliol la vida se li atura, intocable,
feta un record llunyà, cronològicament horitzontal, on per damunt dels perfils encara ressonen en la distància treballs, notes i músiques Dignes.
Però ara brama el vent sense esme, muntanyenc i fresc,
sobre esfilagarsades fulles seques de palmera,
verdors estrangeres que dominen
la carbassa novella i la vinya bordenca i agra.
Tot fa senyals de lluita al cor, ferotges arraps antics, al cor seu.
Hi ha alguna essència tràgica en aquells darrers dies,
quelcom d’irracional en l’estiu que comença, que l’espenta a continuar endavant, sol en la tenebra blanca de tanta llum.
El llast dels records resta, per instants,
enrere,
en l’aire dolç, com una despulla en un racó de passat.
L’horitzó de la finestra,

país enllà,
somia un dia de versos i abraçades,
sense cap altra mesura que el dictat de la manufactura mètrica o
l’acompanyament de certes notes musicals.
Malgrat la mort, i encara l’exili que és pertot arreu, el poeta viu per veure’t, o
només observar-te.
Oh, s’endinsa entre els filferros de la malaltia solemne que naix amb l’any nou!
Com sobreviu dessagnant-s’hi una ànima quieta, colgada tan solament de pols,
ell ho sap.
Els drangs de l’hora marquen un camí imprecís de corredor.
Ara ha obert la finestra, i pot escoltar els obrers i les eines.
La buidor bull i tremola per instants, perquè la cogullada,
dispersa com sempre els càntics plens i dogmàtics d’avui.
Més alta,
per dalt del puig major de les Muntanyes,
l’ona de la mediterrània escalfa els cossos de les masses en flor. I dels mateixos soldats del futur.
Allà, solquen bombes sòlides un cel blau i brillant.
Tot té una aroma eterna, Melangia meva, després de l’art i la guerra.
En aquest lloc, però, només hi ha vent i calma, un sol zènit,
el núvol que es fon i el reclam de la pena, la derrota en flama!
Però no és una desfeta completa, si cal la presència constant de l’amor, el dol irat... oh!, la dolça brega!
Tot té una aroma a nounat, així, dins l’obaga.
El poeta, al capdavall, sent la sort i guaita llum enlaire.
S’ha despertat tot sol.
De fa temps que aguarda un miracle,
i mentre oculta l’alegria als boscos invisibles
dels pèrfids confins,
obre la boca i llança l’últim vers amb la mateixa força del braç, com la potència d’un PUNY.
Per sobre dels teulats, la sageta invencible que ha de ferir el buit, o només l’espai de crits i pors, s’hi perd altiva, noble i serena tot cercant el seu estel amic.

Els versos volen i jo et dic: on ets cor meu si t’escric?




Juliol de 2013